Crònica d'una mort anunciada (20.10.2011)

Han calgut més de 50 anys perquè comencem a veure la llum del final del túnel. 53 anys del naixement d’ETA (Euskadi Ta Askatasuna, Euskadi i Llibertat), 43 anys després del primer atemptat i un total 829 morts (sense comptar els GAL). Les xifres fan fredor, però tot el que no es pot comptar encara més; famílies trencades i un poble obligat a viure amb la por al dia a dia.

Sóc massa jove per recordar l’assassinat de Carrero Blanco (1973), l’atemptat d’Hipercor (1987) o el cotxe bomba de Vic (1991), però recordo l’angoixa del cap de setmana que vàrem passar resant perquè Miguel Ángel Blanco sortís amb vida d’aquell segrest (1997) o la multitudinària manifestació per l’assassinat d’Ernest Lluch (2000).

Només amb el record d’aquells moments arribo a la conclusió que la violència no és el camí per aconseguir el que vols, que no serveix per res més que crear dolor, i no t’assegura l’èxit. No és moment de retreure’s el perquè hem trigat tant a arribar fins aquí o parlar de guanyadors i vençuts, sinó d’aprofitar l’oportunitat que tenim d’enterrar l’últim conflicte armat que queda a Europa (fins i tot som els últims en això) i avançar en la convivència en harmonia dels pobles.

Molts hem somiat que aquest dia arribaria, i ara que el tenim, ens hem d'encomanar als polítics perquè no llencin aquesta oportunitat i estiguin a l’alçada de la situació. Tenen un responsabilitat molt gran i el primer que hauran d’aprendre a fer serà a escoltar. D’ells depèn que aquest dia històric segueixi sent històric, i que algun dia tots puguem recordar que l'única mort justificada de l’organització terrorista ETA va ser la seva, el 20 d’octubre de 2011. Descansa en pau (que és el que no ens has donat mai).

Tot té un inici. Avui fa un any del nostre.

Amics, avui, 18/09/2011 és una data assenyalada en les nostres vides. Avui fa un any que vàrem coindicir els 4 per primera vegada! I va ser llavors on es varen començar a traçar uns lligams que a dia d'avui encara són vigents. No va ser un inici fàcil: un vestit d'abella... un altre imitant un hippie pollós, una de setentera mig gitana... i un servidor intentant ser Peter Pan... i així ens vàrem conèixer, en una festa a West End... i resulta que ens vem agradar tant que fins i tot vàrem acabar dormint tots a Love Street... la nostra primera vegada, i no seria l'única! 

En aquell moment no érem conscients que aquella trobada desembocaria en el neguit de voler compartir un seguit de vertiginosos caps de setmana aprofitant el dia a dia i gaudint dels moments que ens oferia el context australià, sabent que aquella vida "paral·lela" tenia data de caducitat. Moments viscuts a la Great Ocean Road, al DownUnder, o tocant la guitarra a qualsevol lloc, com al Mount Coo-tha, on podríem situar el punt d'inflexió de la nostra relació.

Considero, al meu parer, que és una de les etapes de la meva vida millor invertides a tots els nivells: cultural, intel·lectual, social i personal. D'allò que en diuen "curt, però intens", doncs no hi ha millor definició.

I per acabar, he recuperat un dels meus posts que escrivia al Facebook mentre era a l'altra punta del món: 

Post#072: Nit de farewell per recordar... magnífics 3 mesos amb vosaltres! :-) (14/12/2010)

Sempre m'han dit que somniar és gratis, però recordar també, i sovint oblidem els moments viscuts que han estat realitat i que amb el temps adquireixen més valor!

Feliç aniversari!

IMU

Un dia especial

Quants cops heu conclòs al final d'un dia que "avui ha estat un dia especial" ? I quants cops us heu llevat de bon matí i heu pensat "avui serà un dia especial" ? Creieu en els dies especials? Ho són per la data, o pel que fas o has fet?

Avui és el meu aniversari, i se suposa que només per això ha de ser un dia especial. Però si el dia és exactament igual que el d'ahir, perquè el qualifico d'especial? Potser perquè ens agrada anar posant etiquetes als dies per evitar precisament la rutina i la monotonia. Certament no seria creïble algú que anés dient que cada dia que viu és especial (el tractaríem de bohemi o d'exagerat).

Segurament el fet d'haver nascut un 13 d'agost, en plenes vacances d'estiu, quan no hi ha ningú, o jo estic fora, no tenir la corona d'aniversari que et donen a l'escola i per defecte la festa amb pinyata inclosa, un seguit de coses que fan que et plantegis que els dies especials te'ls crees tu i no la data.

Avui, precisament, és el dia mundial dels esquerrans, una altra celebració pel mateix dia...!

Conillet d'índies

Avui escric des de l'hospital. No perquè estigui malalt o fotut, per sort, sinó perquè formo part d'un estudi que ja ha arribat a la fase d'experimentació amb humans.
Per què ho faig? es pregunten la majoria dels meus amics i familiars. I per què no? em pregunto jo.
Clar que hi ha risc, clar que és perillós, hi perdo temps de la meva vida, em fan proves que no són inòcues o que suposen un esgotament pel meu cos, m'injecten medicaments i contrastos... però per tot això hi ha la compensació econòmica; per la resta, la voluntat que la ciència és (o hauria de ser) el gran motor de qualsevol país i, per avançar, s'ha d'experimentar.
Per tant, contribuïr en la ciència a nivell de "conillet d'índies" no és tan difícil d'entendre. Com a mínim en aquest cas m'han buscat, m'ho han explicat i m'ho han demanat, amb més o menys insitència. En altres àmbits de la vida també he estat un conillet d'índies i ningú em va consultar ni demanar permís, com provar què tal anava això de la ESO.

tcaps2011

Avui fa 15 dies que va finalitzar l'esdeveniment més important a nivell escolta de la història recent de l'escoltisme a Catalunya. I m'he pres la llibertat d'escriure un post amb quinze dies de diferència perquè l'emoció, l'eufòria i l'alegria no condicionés el missatge.
Certament, preparar una trobada on hi han de participar més de 1000 persones no és gens fàcil, però la il·lusió, les ganes, la necessitat i la tossuderia fan que aquestes activitats tirin endavant. I no només això, les ganes de participar i de voler decidir per part de tots els caps que varem ser a Manresa el cap de setmana del 30 d'abril i 1 de maig sobre com volem que sigui l'escoltisme i el guiatge al nostre país va suposar que la 1a Trobada de Caps fos un èxit.
Però això no és tot. Ara cal seguir el camí que hem traçat entre tots i totes i cal seguir treballant perquè la trobada sigui el que un dia alguns varen somiar que fos: el punt de partida.
I segurament n'hi ha que encara es preguntaran què tenim... que què tenim? doncs tenim un potencial enorme. (mireu el vídeo)

La veritat de Sant Jordi

Avui és Sant Jordi, patró de Catalunya (i dels escoltes!). Una diada –perquè no podem dir-li La Diada, que ens l’ocupa l’11 de setembre– plena de simbolisme i tradició de la cultura catalana, la del nostre país, la de la nostra família, la que hem de protegir perquè no sigui substituïda o oblidada per d’altres. Però, què té de diferent d’un Sant Valentí, a part del patriotisme que ens envaeix el cos, els carrers i l’ambient? Podríem dir que és un dia de consumisme al 100% –com Sant Valentí– amb l’indult del poble català perquè és una festa nostra? De la mateixa manera que sabem –no sé si tots– per què l’11 de setembre és La Diada i ho “celebrem” (permeteu-me les cometes), sabem perquè el 23 d’abril celebrem Sant Jordi? Qui va decidir que Sant Jordi fos el patró de Catalunya? Per què Sant Jordi va ésser canonitzat? Heus ací el nostre patró:

Qui és Sant Jordi?

Sant Jordi va ésser un militar romà nascut d’un noble persa i d’una dama palestina, va ésser convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Per tal de resseguir la vida dels màrtirs i determinar la seva historicitat es considera cabdal l'existència d'una acta matyrum (document jurídic romà que certificava l’execució d’una condemna). En el cas de Sant Jordi aquestes actes tenen defectes: no son coetànies, i a més, descriuen fets ja impregnats d'un aire llegendari. Segons els autors, el martiri de Jordi va durar set anys i durant aquests Jordi haurà mort i ressuscitat tres cops: cremat, tallat en dos per una roda d'espases i enverinat. Els autors afegeixen a les resurreccions un seguit de turments: cops de mall, graelles roents, sandàlies amb claus, plom fos, pedres sobre el cap, columnes al cos, etc. Segons les diferents actes, entre martiris i turments, Jordi encara tenia forces per a fer miracles a tort i a dret. Finalment Jordi morí decapitat, tot i que abans tingué temps de veure com els seus botxins eren devorats per un foc celestial. A cada versió la passió de Sant Jordi guanyava en inversemblança. El 494 és canonitzat i, finalment l'any 496, el papa Gelasi I promulgà un decret segons el qual l'acta martyrum de Sant Jordi passa a ser considerada apòcrifa (no forma part de la Bíblia) i en desautoritzà als autors. El Papa pontificà: «Jordi serà un d'aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu». Així doncs, Sant Jordi es tracta d'un màrtir amb un historial feble, mal vist per bona part de l'església ja que es descriu que viu en pecat amb una vídua.



Qui implanta la devoció per Sant Jordi a Occident?

Durant la primera croada (segle XI), els croats porten la llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa a l’Occident al veure que els turcs havien mantingut el culte a Sant Jordi dins la religió musulmana, i precisament en traslladen alguns contes. Al segle XIII ja hi ha devoció per Sant Jordi a tot l’Occident cristià i Europa i a partir del segle XIV sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les que apareix miraculosament Sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla. Una d’aquestes batalles és la que va protagonitzar Pere I d’Aragó contra els sarraïns en la reconquesta d’Osca, l’any 1096. Segons Pere I, la reconquesta va ser gràcies a l’ajut de Sant Jordi, i el nomena patró de la noblesa de la Corona d’Aragó. El 1454, les Corts de Barcelona estableixen la festivitat al Principat.

Ara ve la nota graciosa de tota la història, llegenda, conte o com li vulgueu dir: sabíeu que el 1969, el Papa Pau VI va ordenar revisar el calendari litúrgic per a suprimir les festivitats d’aquells sants l'existència dels quals és més que dubtosa i des de llavors Sant Jordi no forma part del santoral romà? Tranquil·litat! San Valentí també va ésser eliminat juntament amb Sant Jordi. Tot i així en van permetre la seva representació iconogràfica i la seva veneració –no anirem a l’infern, doncs­–.


Malgrat tot, avui he comprat llibres i roses.

257.645

El poder de les paraules (text escrit el 03/03/2008)

Mai deixis de creure que allò que somnies es pot aconseguir.

Qualsevol dia et sorprendràs en veure que, quan menys t'ho esperes, s'esvaeix la boira i despunten les siluetes d'aquelles persones que mai has oblidat, aquelles persones que potser no saps on et duran, però segur que a bon port. La confiança cega reforça el sentiment de pertinença a un grup on la constant anomenada amistat sobrevola permanentment els llindars de la fortalesa entre els individus.

Mai sentiràs que paraules menystingudes com por, buidor o tristesa amenacin la tenacitat dels teus pensaments i seran els teus propis lligams les que posaran punt i final a tanta absurditat indeguda.

No neguis l'instint de supervivència, però mai posis en perill el teu sentit comú. Així veuràs amb claredat quasi absoluta qui ets i com ets, deshumanitzant les irracionalitats i racionant el teu ego, sense abandonar-lo en el més obscur racó de la soledat.

Assegura't que els teus actes reforçaran la cohesió imprescindible de la vida social a la que estem entramats i que lluitaràs per mantenir la pau a les teves fronteres, sinó patiràs les destructives conseqüències que molt bé has anat forjant. No tothom té el seu merescut, però no temptis la teva incredulitat ni abusis del poder: mai podràs controlar-ho tot.

Com un raig de llum, il·lumina la foscor del teu camí i aprofita cada instant abans no arribis al final. El temps no es pot aturar, però el bons moments es poden recordar.

257.645 persones han expressat la seva opinió. 

257.645 opinions que mereixen tot el respecte de ser escoltades en el seu dret a vot.

257.645 vots que demostren la voluntat democràtica d'un poble, d'una ciutat.

257.645 ciutadans que han decidit mobilitzar-se en una consulta popular.

Estem preparats, estem convençuts, volem ser escoltats.


 

Val la pena ser objectiu?

Quan intentes ser objectiu en una societat tan subjectiva un s’ha d’adonar (per força) que les regles estrictes no funcionen. Quan intentes jugar a ser objectiu te n’adones que no ho pots ser mai en coherència amb tot el que t’envolta: mai aplicaràs les mateixes regles del joc als teus amics, a la família, als coneguts, a la gent que viu al teu barri o poble... La perfecció es trenca amb la subjectivitat, però no es pot viure volent ser perfecte. L’empatia encoratja a passar d’una subjectivitat a una altra i t’anima a entendre la gent que t’envolta. Què encoratja a mirar les coses de manera objectiva? Potser motiva per poder parlar de “normalitat”, el sentit comú, no en sé la resposta. Però, per què és important veure la “normalitat” de les coses? Si cada persona acota la seva pròpia “normalitat”, de què ens serveix? Tota aquesta divagació em condueix a una conclusió: no siguis objectiu, tu veus la vida a la teva manera i això no ho pot canviar ningú: ets subjectiu. Som subjectius. La nostra societat és subjectiva. No totes les pomes poden ser de la mateixa mida i forma i tenir el mateix gust i color, hi ha un factor de variabilitat que cal tenir en compte. I aquest factor de variabilitat és la subjectivitat.

Val la pena ser objectiu?

 

El país del 2031

Avui (diumenge, cap de setmana de tres dies, -s'ha de posar en context-) he anat a Vic a la trobada dels grups temàtics de la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge (FCEG). Si, m'he llevat a les set, he dedicat tot un diumenge a "reunir-me" (dit de manera grollera), i m'he queixat i maleït l'hora, el lloc i tot en general. Però ha valgut la pena. 

Parlar sobre què aporta l'escoltisme al nostre país, com s'adapta i quina capacitat transformadora desenvolupa t'ajuda a recordar que tot el que portes fent tota la vida (a diferents etapes) val la pena, i el que és més important, que és necessari. El tema encara es posa més interessant si et fas les matexies preguntes per la nostra societat d'aquí a vint anys, un exercici per ajudar que el teu moviment (el moviment escolta) intenti ser punter i marqui tendència, perquè, al cap i a la fi, les tendències mouen el país. Un moviment que realitzem tres associacions que ara mateix estem marcant el futur de l'escoltisme a Catalunya, un projecte que pot fer història i, per damunt de tot, un projecte que segur que enfortirà el moviment, i el país.

Mentre es necessiti gent compromesa, decidida, amb iniciativa, capaç de liderar, que sàpiga estimar el seu país, que sàpiga escoltar els altres, honesta... mentre necessitem tot això, hi haurà escoltisme.

Capacitat de reacció

L'altre dia em van fer una entrevista per entrar en un programa de formació a nivell associatiu. És cert que no em vaig preparar l’entrevista ja que la considerava fàcil i de poca transcendència. És per això que ahir vaig tornar a viure l’experiència de sentir-te “despullat” davant una situació la qual no t’esperes o no t’has preparat. Tenint en compte que no és un tema de primera línia no em va agafar la frustració ni la desesperació de no saber fer-ho millor, però el nerviosisme i la incertesa es va plasmant en les teves respostes, algunes d’encertades i algunes d’estúpides. Fins i tot (a mi em passa de vegades) hi ha respostes que són contràries a la teva realitat i no saps perquè l’acabes de dir; i no parlo de dir deliberadament mentides a preguntes que potser et fa vergonya contestar, sinó que des del principi et surt la resposta al revés i després et fa vergonya canviar-la per por a quedar com un pallús.

Sigui com sigui, el poder de capacitat de reacció és importantíssim en aquesta vida i s’ha de tenir entrenat per a utilitzar-lo en qualsevol moment de la vida!

Civilitzacions

Quan viatges t’adones que ets molt afortunat de viure on t’ha tocat. Potser no tenim tota la democràcia que voldríem, potser sovint ens queixem de les mateixes coses de sempre per inèrcia, governi qui governi, però tenim molta sort de viure on vivim. Europa, el vell continent, té crisi i moltes altres mancances, però el valor humà i social, fruit de totes les experiències viscudes, bones i dramàtiques, dóna un valor afegit que és difícil de detectar fins que no veus com viuen altres civilitzacions.

La gràcia és que tots, o la majoria, devem pensar el mateix. Jo, per no sortir de la norma, estic orgullós de viure a Catalunya, tot i no tenir tota la llibertat ni justícia social que desitjaria. Temps al temps.

Voler i no poder

Són les 6:18 del matí i ja no puc dormir. Però no perquè no vulgui, sinó perquè no puc. Quants cops ens hem trobat a la vida (i ens trobarem) en una situació de la que esperes una cosa i no es resol com vols? Segurament estem acostumats o desitgem que les coses surtin com un planifica o espera, però la realitat, sovint, no és la que esperem. Tot i així, lluitar pel que un vol forma part del "teatre" de la vida i segons el teu personatge seràs més insistent o menys. A vegades no se'n sabrà més i a vegades serem uns exagerats, però sempre farem bandera de les pròpies necessitats. No és dolent, simplement condició humana.
No obstant, quan no es pot, no es pot. O simplement no se'n sap més. I és que la insistència sovint esdevé contraproduent si no hi ha complicitats. És per això que no s'hi val jugar sol en aquest joc. És per això que cal, a vegades, buscar perquè no pots i enfrontar-t'hi. En el meu cas, jo no puc dormir per culpa del jet lag. Què hi farem.