23 d’octubre de 2011

Crònica d'una mort anunciada (20.10.2011)

Han calgut més de 50 anys perquè comencem a veure la llum del final del túnel. 53 anys del naixement d’ETA (Euskadi Ta Askatasuna, Euskadi i Llibertat), 43 anys després del primer atemptat i un total 829 morts (sense comptar els GAL). Les xifres fan fredor, però tot el que no es pot comptar encara més; famílies trencades i un poble obligat a viure amb la por al dia a dia.

Sóc massa jove per recordar l’assassinat de Carrero Blanco (1973), l’atemptat d’Hipercor (1987) o el cotxe bomba de Vic (1991), però recordo l’angoixa del cap de setmana que vàrem passar resant perquè Miguel Ángel Blanco sortís amb vida d’aquell segrest (1997) o la multitudinària manifestació per l’assassinat d’Ernest Lluch (2000).

Només amb el record d’aquells moments arribo a la conclusió que la violència no és el camí per aconseguir el que vols, que no serveix per res més que crear dolor, i no t’assegura l’èxit. No és moment de retreure’s el perquè hem trigat tant a arribar fins aquí o parlar de guanyadors i vençuts, sinó d’aprofitar l’oportunitat que tenim d’enterrar l’últim conflicte armat que queda a Europa (fins i tot som els últims en això) i avançar en la convivència en harmonia dels pobles.

Molts hem somiat que aquest dia arribaria, i ara que el tenim, ens hem d'encomanar als polítics perquè no llencin aquesta oportunitat i estiguin a l’alçada de la situació. Tenen un responsabilitat molt gran i el primer que hauran d’aprendre a fer serà a escoltar. D’ells depèn que aquest dia històric segueixi sent històric, i que algun dia tots puguem recordar que l'única mort justificada de l’organització terrorista ETA va ser la seva, el 20 d’octubre de 2011. Descansa en pau (que és el que no ens has donat mai).