16 de juny de 2011

Conillet d'índies

Avui escric des de l'hospital. No perquè estigui malalt o fotut, per sort, sinó perquè formo part d'un estudi que ja ha arribat a la fase d'experimentació amb humans.
Per què ho faig? es pregunten la majoria dels meus amics i familiars. I per què no? em pregunto jo.
Clar que hi ha risc, clar que és perillós, hi perdo temps de la meva vida, em fan proves que no són inòcues o que suposen un esgotament pel meu cos, m'injecten medicaments i contrastos... però per tot això hi ha la compensació econòmica; per la resta, la voluntat que la ciència és (o hauria de ser) el gran motor de qualsevol país i, per avançar, s'ha d'experimentar.
Per tant, contribuïr en la ciència a nivell de "conillet d'índies" no és tan difícil d'entendre. Com a mínim en aquest cas m'han buscat, m'ho han explicat i m'ho han demanat, amb més o menys insitència. En altres àmbits de la vida també he estat un conillet d'índies i ningú em va consultar ni demanar permís, com provar què tal anava això de la ESO.