Des de petit sempre m'havia envaït la sensació que tot ho havíem de fer
perfecte, que era l'única manera de fer funcionar el complex i complicat engranatge
d'aquest món, o d'aquesta societat. Vaig arribar a una edat en què vaig
comprendre que no podia fer les coses perfectes perquè encara era massa petit,
però quan fos gran sí que les faria, com totes les persones adultes que veia
cada dia, les quals s'encarregaven de tirar endavant fent la seva feina de
manera implacable. Tot i així, jo m'esforçava a fer les coses perfectes, i quan
ho aconseguís voldria dir que ja seria gran.
Però en comptes d'anar creixent i
veure com arribava a la perfecció, passava tot el contrari: anava descobrint
que els adults no aconseguien ser perfectes, sinó que també cometien errors.
Tota la meva teoria de la perfecció s'esmicolava poc a poc davant meu sense
trobar cap alternativa. Ja de més gran també vaig descobrir que, malgrat l'objectivitat
de molts estàndards de qualitat, el pes de la subjectivitat és important i fa
que allò que jo considero perfecte la persona del meu costat ho vegi
millorable, i viceversa. Així doncs, algun dia vaig entendre que la vida no
evoluciona a base de fer les coses perfectes, sinó de fer coses.
Res és perfecte, i no hi ha persones perfectes. En aquest món cadascú fa
el que pot, i moltes vegades el que vol, massa vegades (en el sentit del que li dóna la gana). És llavors quan em
pregunto com se sustenta la societat moderna, plena d'imperfeccions, errors i
passes en fals, en què, dia rere dia, hi ha persones que no són capaces de
cobrir les seves responsabilitats. Deu ser certa la teoria barroera que algun
dia tot petarà? No sé on anirem a parar ni sé què serà de nosaltres, i tot i creure en la
bona fe de les persones i en l'instint de supervivència biològica, no em deixa de
sorprendre com de malament i amb quin poc sentit comú es poden arribar a
prendre algunes decisions.
Avui ha motivat aquest escrit la ministra de sanitat Ana Mato i la seva
gestió del cas d'ebola. Tot i haver estat desaconsellat per les comunitats
mèdica i científica, es varen repatriar persones infectades amb un virus del
qual no existeix cura en un país que no està preparat per treballar amb aquest agent
infecciós. I ara ens trobem amb els primers casos de contagi i havent de matar (sacrificar sona massa lleuger) les seves mascotes “per si de cas”. Deplorable, lamentable i vergonyós.
