19 de gener de 2012

Embolics relatius


Avui m’he obligat a fer una cosa que em vaig prometre que no faria mai quan vaig obrir aquest bloc: obligar-me a escriure alguna cosa. Vaig obrir aquest bloc per escriure allò que em semblés interessant transmetre i sobretot quan tingués alguna cosa a dir, però després de tres mesos sense escriure res no sé si és que no tinc res a dir o és que no tinc temps de seure i pensar què escric... vaja, la conclusió que n’he tret és que se m’està morint el bloc i em sap greu! Així que he trencat la norma principal que regia el bloc.

Però, per què trenquem les normes que en algun moment acceptem de manera convençuda? Què motiva el viratge de la teva visió de la realitat? Això els passa a totes les persones? Són preguntes que sovint em faig i de les quals no en trobo resposta. És cert que amb el temps pot canviar la teva realitat més propera i això precipita la modulació de la teva manera de percebre les coses, de raonar. Tot i així, per què hi ha persones que poden canviar de blanc a negre en un moment i persones que no arribaran mai a fer-ho? Aquestes reflexions són extrapolables a molts conjunts de poblacions i societats. Per exemple, en 7 anys hem passat d’una majoria socialista a una majoria absoluta del PP, de sortir al carrer per dir “NO a la Guerra” i condemnar els "hilillos de plastilina” a donar-li la presidència del Reino; els cicles del futbol entre el Barça i el  Madrid també són un clar exemple de saber posar-se al paper que toca en cada moment, o és que us penseu que el que ara està vivint el Reial Madrid no ho hem viscut o no ho tornarem a viure? Per tant, si canvien els papers amb aquests també canvien les argumentacions i les visions de cadascú, per que Hristo Stoichkov també era una mica marrano...

Això inevitablement em porta a pensar que no hi ha una veritat absoluta de les coses sinó que cadascú es fa la seva amb allò que pot i vol, i això em porta a qüestionar-me l’existència de les normes i lleis enteses com a veritats absolutes, em xoca.

Finalment, i com a conclusió, podríem assumir que vivim en un món relativitzat inherent a la condició humana que es regeix pel totalitarisme dels que marquen les lleis, que, curiosament, són elegits per tots nosaltres. Però és la meva conclusió amb les meves certeses relatives.

Si t’has fet un embolic voldrà dir que he aconseguit l’objectiu d’aquest escrit, sinó, contesta i de pas m’ordenes els conceptes, perquè jo sí que estic fet un embolic!