Que una cosa sigui normal no implica que estigui bé

L’altre dia vaig llegir un amic que escrivia “el fet que alguna cosa sigui normal no fa que estigui bé”. M’apassiona parlar de la normalitat de les coses, i si ja furguem en la seva bondat o maldat podem arribar al clímax de la teoria de la relativitat.

Vivim en una societat regida per unes normes i unes regles de convivència que intenten que puguem viure en grup i relacionar-nos de manera respectuosa els uns amb els altres. Marcar unes normes de convivència o de relació no és exclusiu de la púrria de l’espècie humana, ideades expressament per oprimir-nos i fer que tots visquem sense llibertat com alguns abanderen, sinó que la majoria de grups d’individus animals tenen les seves normes no escrites i es regeixen per una jerarquia. Ara bé, en una societat racional i complexa com la humana és difícil trobar un equilibri que agradi a la majoria i no generi gaire rebombori en aquells col·lectius que són més contraris a l’ús de normes i prohibicions.

També cal dir que com més inflexibles són les normes més discòrdia generen en els seus extrems i, per tant, són una font d’estancament en una societat que evoluciona tal i com ho fa l’espècie. No serveix de res ser inflexible amb unes normes que de ben segur canviaran amb el pas dels anys i s’adaptaran a la realitat de la societat que la sostingui, només ajuda que la seva evolució esdevingui a ensopegades i no sigui gradual, sent més traumàtica. De vegades potser oblidem que les normes o regles, o com les vulgueu anomenar, són un mitjà i no una finalitat: a la que no serveixen, es poden canviar.

Tot el que no evoluciona cau en desús i, per tant, deixa de ser normal; entenent normal allò que s’agafa de referència, que no ha de ser per força el millor, o fins i tot bo. Li ha passat al vinil, al mercuri, a Nokia o fins i tot al matrimoni catòlic, que han vist com han perdut la normalitat de la que gaudien. I per què? Doncs perquè la societat ha evolucionat, ha requerit altres necessitats i n’hi ha que no ho han sabut veure.

Vulguem o no, estem en constant evolució, i intentar retenir el passat no aturarà el progrés al que estem predestinats. Alguns en diran destrucció, però no cal destacar sempre la poma podrida que hi ha al pomer; les altres pomes mereixen ser escoltades, també.