Quan intentes ser objectiu en una societat tan subjectiva un s’ha d’adonar (per força) que les regles estrictes no funcionen. Quan intentes jugar a ser objectiu te n’adones que no ho pots ser mai en coherència amb tot el que t’envolta: mai aplicaràs les mateixes regles del joc als teus amics, a la família, als coneguts, a la gent que viu al teu barri o poble... La perfecció es trenca amb la subjectivitat, però no es pot viure volent ser perfecte. L’empatia encoratja a passar d’una subjectivitat a una altra i t’anima a entendre la gent que t’envolta. Què encoratja a mirar les coses de manera objectiva? Potser motiva per poder parlar de “normalitat”, el sentit comú, no en sé la resposta. Però, per què és important veure la “normalitat” de les coses? Si cada persona acota la seva pròpia “normalitat”, de què ens serveix? Tota aquesta divagació em condueix a una conclusió: no siguis objectiu, tu veus la vida a la teva manera i això no ho pot canviar ningú: ets subjectiu. Som subjectius. La nostra societat és subjectiva. No totes les pomes poden ser de la mateixa mida i forma i tenir el mateix gust i color, hi ha un factor de variabilitat que cal tenir en compte. I aquest factor de variabilitat és la subjectivitat.
Val la pena ser objectiu?
Estic totalment d'acord excepte per la frase:
ResponElimina"Potser motiva per poder parlar de “normalitat”, el sentit comú, no en sé la resposta. Però, per què és important veure la “normalitat” de les coses? Si cada persona acota la seva pròpia “normalitat”, de què ens serveix?"
Per mi s'entén que es busca l'objectivitat per acabar buscant la 'normalitat' de cadascú (i.e. subjectivitat). Paradoxal.
Acceptant que no és pràctic buscar l'objectivitat/perfecció al 100% a la vida, veig perill en una llibertat absoluta per ser subjectiu que pot resultar en una pèrdua de pensament crític i racional.
Veig més una filosofia en la que s'aspiri a tenir un nivell d'objectivitat relativament al i acceptar sense remordiments petites (o no) espurnes de subjectivitat.
Per tant, sobre la pregunta de si "val la pena ser objectiu?", sí, al igual que també val la pena ser mínimament subjectiu. Com en el nostre camp, moltes coses amb aparent dicotomia són en realitat contínues...
Qui diu què és objectiu i què no? Ningú té la veritat absoluta. Volguem o no tots som, en major o menor mesura, subjectius en els nostres judicis. La diferéncia és si ho som conscient o inconscientment.
ResponElimina