24 de novembre de 2012

La Majoria (#25N)

Amb 28 anys m’ha quedat clar que aquest món està fet per les majories, agradi o no. Sempre existiran, però, reductes de pensaments diferents, que aniran a contracorrent, lluitant per capgirar la situació. També forma part del joc, m’atreviria a dir de la base democràtica, que sempre existeixin opcions diferents (i també contràries) al que vol la majoria. Si no la base quedaria esquerdada. Ens sentiríem perduts si tots anéssim en una direcció.

Ara resulta que la majoria vol la independència (digues-li estat propi, estructures d’estat o un estat de ple dret a Europa) i tots correm a dir que volem ser independents. És l’exemple més clar que aquí fem el que vol la majoria, per molt que faci un cop de timó i no siguem capaços d’adonar-nos-en. Ara tocava parlar de la importància d’un estat propi i la campanya electoral ha girat entorn aquest tema. Històric. Molt històric però ha passat quan ha volgut la majoria, tot i que aquest discurs el porta fent un altre partit polític des dels seus inicis. Però no forma part de la majoria i, per tant, està a l’altre bàndol, el de les idees que neden a contracorrent.

És igual no parlar de les retallades en sanitat i educació, tan se val si hi ha casos de corrupció política a Catalunya, res és més important que la independència ara mateix, perquè així ho vol la majoria. Però què ha passat? Potser la població ha evolucionat, s’ha revolucionat? Fa dos anys els mateixos catalans que demanaven un pacte fiscal ara ja volen la independència?

La meva reflexió del dia és que els que fa anys i panys que aposten per la independència de Catalunya aprofitin ara que el tema està a l’ordre del dia de la majoria, ves a saber quan la majoria decidirà tornar a fer un cop de timó i apostarà per una altra fórmula o un altre tema passarà a ser prioritari.

I si, dol assumir-ho, però la ciutadania mai evoluciona tan de pressa, sinó que la majoria sempre és la mateixa. Sembla una broma, però si algun dia aquesta majoria aposta per una estructura federal, tots voldrem un estat federal. Bé, tots no, la majoria.






 

1 de novembre de 2012

Educar en la llibertat des de l'escoltisme


L’Educació en el lleure és un eix vertebrador dins el teixit associatiu a Catalunya. Les entitats que ens dediquem al món educatiu des de la vessant no formal tenim la responsabilitat d’oferir i promoure l’educació de persones participatives, crítiques i responsables amb la societat que els envolta.  Acció Escolta de Catalunya és una federació d’agrupaments escoltes d’àmbit nacional amb una proposta atractiva d’educació en la llibertat des de l’escoltisme per a infants, adolescents i joves. Formar part d’un agrupament escolta (un cau) és formar part d’un projecte en el que es transmeten i treballen valors com el compromís, el treball en grup, el respecte per l’entorn on nois i noies descobreixen a través de l’acció a participar activament en tot allò que forma part de la seva vida quotidiana. És al cau on el valor de l’amistat i la companyonia adquireixen un significat vital en el desenvolupament com a persones. I en tot aquest procés cal tenir en compte el rol imprescindible dels caps (monitors/es), que amb el seu treball voluntari dediquen el seu temps lliure a desenvolupar el projecte de l’agrupament escolta. Són joves implicats i implicades que es formen per responsabilitzar-se i comprometre’s en l’educació de nens i nenes del seu barri, poble o ciutat, una bona manera de contribuir a deixar el món millor de com l’hem trobat, segons va dir el fundador del moviment escolta, Robert Baden Powell.

Article publicat al diari digital e-colònies el dia 24/10/2012.

22 d’agost de 2012

Distraccions d'estiu


Ara que estic de vacances he pogut recuperar i recordar aquells dies que no has de fer res, però res de res. Estant al sofà tocant la guitarra, intentant desxifrar els acords d’una de les cançons que sonen més aquest estiu, me n’adono de com de simple pot arribar a ser la vida. I no faig referència a l'adjectiu simple en to pejoratiu, sinó al contrari.

Puc estar-me hores encallat amb un acord que no acaba de sonar del tot bé, però no em neguitejo ni em frustro, sinó que segueixo de manera perseverant intentant trobar quin és l’acord que sona bé a cada frase. Puc equivocar-me en el canvi d’acord i tornar-hi, una i altra vegada, sense rondinar ni deixar-ho estar. I així pot passar tota la tarda, amb una sola cançó al meu cap, fins que sóc capaç de tocar-la amb dignitat.

I és que quan fem les coses per gust, i no per obligació, sense saber perquè ens les prenem d’una altra manera, amb més filosofia, amb més serenitat que no pas quan venen imposades.

6 de juliol de 2012

Necessitats, somnis i il·lusions


L’altre dia al tren vaig sentir com un nen li preguntava a un altre a quant estava avui la prima de risc. Em va semblar curiós que aquest índex, que ara està de moda, fins i tot aparegui a les converses dels més joves. Sens dubte, bona feina per part dels periodistes; però tinc la certesa que aquells nens no saben què carai és aquest número ni com s’ha d’interpretar, tot i que segurament els han dit que quant més alta és la xifra, pitjor.

I és que ens diuen que travessem una de les pitjors crisis econòmiques de l’era moderna. Si més no, això ens volen fer creure. Amb tanta retallada han quedat tocats tots els sectors de la societat, incloses les entitats d’educació en el temps de lleure. Sembla lògic que si es tanquen plantes senceres d’hospitals i pretenen posar quaranta nens i nenes en una aula, a nosaltres ens retallin les subvencions per totes bandes.

Ara, encara que sembli mentida, no tot el que succeeix durant una crisi és negatiu. En èpoques dolentes tots i totes aprenem a treure el millor de nosaltres, una mica per instint de supervivència i, sobretot, també per a què som animals socials i ens cal conviure en harmonia amb qui ens envolta. I això és precisament el que va passar a la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge (FCEG) arran de la crisi que l’Organització Mundial de l’Escoltisme (WOSM) va patir fa pocs anys.

En plena crisi institucional, les tres associacions membres de la FCEG, Minyons Escoltes de Catalunya, Escoltes Catalans i Acció Escolta de Catalunya van saber estar-ne a l’alçada i construir un discurs conjunt i unitari per fer front a la situació. Pot semblar que estigui explicant una obvietat, però aquest fet va assentar precedent davant un ambient hostil i poc constructiu que s’havia instal·lat a la Federació. El conjunt d’activitats plantejades al voltant del centenari de l’escoltisme també va ajudar a concloure que el projecte federatiu podia ser més ambiciós que limitar-se a ser un simple codi postal.

Va ser en aquest context on les juntes executives de Minyons, Escoltes i Acció Escolta van asseure’s al voltant d’una taula amb la voluntat de d’analitzar la situació que actualment vivia la nostra societat i quin paper estava jugant el moviment escolta i guia. Un context complicat a nivell econòmic, un moment delicat a nivell d’identitat nacional i una societat abocada en una crisi de valors van constatar que el moviment no estava donant resposta a les necessitats actuals de la societat catalana. Amb aquest anàlisi es va detectar l’oportunitat d’iniciar un procés d’unitat de l’escoltisme i el guiatge a Catalunya fonamentat en tres pilars propis del moviment escolta: el principi d’unitat, la construcció nacional d’un poble i el dret de llibertat, tant individual com col·lectiva, i diversitat cultural. Aquest procés es va ratificar a les assemblees de les tres associacions amb la voluntat d’arribar tan lluny com els agrupaments escoltes ho desitgin.

Ja han passat tres anys d’ençà i s’ha anat construint un camí d’anàlisi, de valoracions, de punts en comú i també dubtes. S’han realitzat des d’enquestes i informes externs fins a una trobada de caps, que ja de per si és històrica; i aquest any s’han proposat debats als consells dels agrupaments i trobades de representants dels agrupaments per intentar elaborar un marc ideològic de consens. Uns principis compartits que cal definir entre tots i ratificar a la propera assemblea del novembre. Aquest serà el punt d’inflexió que marcarà l’autèntic punt de partida.

És ara que hem de veure si la casa que estem construint té bons fonaments i podem cabre-hi tots i totes. És ara que cal ser valents i tenir clar que el que fem tots els escoltes i guies de Catalunya parteix d’una mateixa base i busca un objectiu: educar els infants, adolescents i joves de la nostra societat per a esdevenir persones capaces de ser crítiques amb el seu voltant i participar de la vida en societat sense cap tipus de complex.

El missatge és clar i la voluntat ferma, volem un escoltisme potent a Catalunya; i això passa per demostrar que en temps de crisi cal ser valents i apostar per un discurs a l’alçada d’un moviment que comprèn 200 agrupaments escoltes arreu del territori català, amb 4.000 caps voluntaris que dediquen el seu temps lliure a educar més de 20.000 infants i joves. Com a moviment volem més representació i més reconeixement de la tasca que desenvolupem a la nostra societat, sovint menystinguda. Cal fer coneixedors, i també partícips, als òrgans de govern d’aquesta enorme feina per poder respondre a les necessitats dels agrupaments escoltes i així garantir la qualitat educativa.

Algun dia m’agradaria poder sentir al tren que dos nens parlen de la unificació de l’escoltisme i el guiatge a Catalunya. Això voldrà dir que tots els escoltes i guies de Catalunya hem estat capaços de sobreposar els valors d’un moviment mundial al servei de la societat catalana i d’apartar les diferències. Dit en altres paraules, haurem estat capaços, tots i totes, de fer història.



26 de maig de 2012

La marató per la pobresa, la marató per manipular-nos (un cop més)


Sembla que ja s’acosta el dia. Demà, després d’uns dies d’intensa propaganda dignes d’una campanya electoral, el país sencer (Catalunya, és clar) sembla que viurà una altra jornada solidària de la mà d’un format televisiu que ha quallat en la nostra societat i genera un “bon rotllo col·lectiu” pel fet de ser tan comprensius i empàtics amb la gent que pateix. Demà viurem una nova edició de La Marató de TV3, un programa que ja té més de vint anys i ha demostrat que en solidaritat als catalans i catalanes no ens guanya ningú. Bé, que siguem solidaris també ho demostren moltes altres coses, com l’espoli fiscal que pateix el país, el pagament de peatges per carreteres més que amortitzades o simplement fer una ullada als pressupostos generals de l’Estat per veure de quina pasta estem fets.

Tornant al tema estrella d’aquest cap de setmana, demà Catalunya es vestirà de dol per assumir que cada cop hi ha més pobresa a Catalunya. En altres paraules, perquè parlar de pobresa sembla que estiguem esquivant el tema per ser tan generalista, això vol dir que cada cop hi ha més persones que tenen dificultats per afrontar les necessitats bàsiques per sobreviure (que no viure). A Catalunya, ja parlem d’un 23% de pobresa infantil. Traduït, això significa que 23 nens i nenes de cada 100 no tenen res per menjar abans d’anar a dormir, o que no saben si podran anar a escola l’endemà, o que simplement veuen l’angoixa dels seus pares per la situació que estan patint, una violència totalment traumàtica. I demà, emmascarat dins el format d’una marató com les que la televisió pública porta fent molts anys, se’n farà una per combatre aquest tema, com si fos una malaltia.

A mi, personalment, em sembla lamentable que s’intenti combatre de la mateixa manera la pobresa d’un país com l’estudi del càncer o qualsevol altra patologia de les que ha tractat La Marató de TV3. Hi ha qui diu que la idea és la mateixa i per conscienciar la població ja està bé, però hi ha un rerefons que no podem obviar i cal que l’entenguem. Per començar, les causes de per què hi ha pobresa a un país no són les mateixes de per què apareix una malaltia. És evident que hi ha malalties relacionades amb la pobresa, però a Catalunya no hem arribat a aquest punt ni pretenc fer-hi referència. Només cal mirar a alguns països de l’Àfrica per entendre-ho.

A grosso modo, una malaltia apareix en un individu per causes genètiques i/o ambientals, és a dir, per herència però també per l’ambient en el que vius o els hàbits que tens. Em nego a creure que la pobresa s’hereta, si més no hauríem de tenir mecanismes per evitar-ho. El factor ambient és cert que pot desencadenar a que una persona es trobi amb dificultats per viure, com pot ser una mala educació, que abusin de tu o simplement per mala sort. Per tant, em sembla més que correcte educar la societat amb maratons per ajudar a investigar certes malalties, moltes de les quals són una loteria (genètica) i cal donar un impuls en la investigació, independentment de si el Govern reflecteix o no aquesta necessitat en els seus pressupostos. El que no em poden fer creure és que hi hagi persones que els “ha tocat” ser pobres i que calgui ajudar-les per aquest fet. Si hi ha persones pobres, i cada cop n’hi ha més, no són per causes genètiques, i per tant, l’ambient hi té algun paper. No pot ser que ens facin creure que la pobresa és una injustícia i que entre tots hem de fer alguna cosa quan el sistema capitalista en el que vivim ja planteja l’existència d’un “sector pobre” (sinó, no existiria el “sector ric”). I encara menys em faran creure que això ho podem arreglar “entre tots” quan realment no som tots els qui intentem arreglar-ho.

Per mi és violent que se’m demanin diners per afrontar la pobresa del país quan s’estan retallant drets fonamentals com són l’educació i la sanitat. No concebeixo aquesta solidaritat que se’ns exigeix quan s’està retallant en drets socials i s’està asfixiant a milers d’entitats i associacions que precisament lluiten per a que l’escletxa entre rics i pobres no es faci més dolorosa. I no entenc que es faci una marató per la pobresa patrocinada per les empreses que han generat aquesta descompensació en el sistema capitalista i que han ensorrat en la misèria a milers de famílies; empreses que han estafat a famílies senceres; empreses que malgrat tenir milions d’euros de benefici segueixen acomiadant personal i empreses que a través de la mentida i emparats pels òrgans governamentals han mermat l’estabilitat d’una societat que està caminant pel llindar de l’abisme.

I ens volen fer creure que és una magnífica idea demanar diners als que no estem en la pobresa però que estem amb l’aigua al coll o fent veritables esforços per a intentar viure dignament? Va home, d’això se’n diu cinisme. I aquí queda retratada tota la classe política donant suport a aquestes iniciatives totalment estèrils i no aplicant polítiques de canvi reals i fent pagar als veritables culpables del problema que estem pagant justos per pecadors.

Senyors polítics, no ens creiem que faltin cadires, en sobren. A vosaltres us sobra insolència i us falta lleialtat cap a un poble a qui representeu i no feu més que maltractar. Però sabeu molt bé que aquesta situació és insostenible, i tard o d’hora haureu d’actuar si no voleu una revolta social o una guerra civil.

Us deixo un enllaç que resumeix aquest escrit i que em sembla força encertat. Em sobra alguna frase però em sembla feina ben feta.

19 d’abril de 2012

Adéu Siau


És difícil escriure amb llàgrimes als ulls. És difícil pensar que has marxat i no t’he pogut dir adéu, és difícil fer-se a la idea que no et tocaré mai més, ni et podré fer cap més petó.

Se’m fa estranya la sensació de mirar una foto teva i pensar que ja no hi ets; pensar que de bon matí corries per casa i a la tarda t’enterràvem al teu poble, allà on et vàrem trobar, entre esbarzers. Hi cabies sencer sobre la meva mà, d’un nen de 13 anys. Ningú donava res per tu perquè eres massa petit i deien que te’ns moriries, però has viscut 14 anys (quasi 15) com un rei. Has estat el consentit de la casa i així te’ns vas posar, amb 6 quilos a sobre i despertant els pares cada dia a les set del matí perquè no tenies teca. Em quedo amb tots els moments que ens has donat. Alegries, com venir a rebre’ns cada cop que algú entrava a casa o empaitar-nos per casa, i espants, com quan vas caure del setè pis i només et vas fer un esquinç a la cua, que sempre que te la tocàvem rondinaves.

Suposo que el més dur ja ha passat i ara el temps ajudarà a canviar les llàgrimes per somriures cada cop que algú parli de tu. Sempre et recordarem i sempre t’estimarem. :-)

DEP Trapella (05/08/1997 - 18/04/2012)


3 de març de 2012

Objectius egoïstes


No hi ha res més gratificant que anar marcant-te reptes personals i veure que els vas assolint. He dit personals, no laborals, crec que és important separar els termes, almenys per a mi. I tampoc faig referència als reptes que ens marquem de cara als altres dins algun voluntariat. Omplen molt però avui no toca parlar d’això.

Així doncs, segons el meu parer, existeixen una part dels objectius que ens marquem a la vida que són pròpiament nostres, per a nosaltres i per al nostre creixement personal. I torno a dir nostre per a què despertem l’ego que normalment té connotacions negatives i que de tant en tant és important treure’l a passejar. Al cap i a la fi, la vida, viure, és per a tu, és la teva vida i tu ets el més important de la teva vida. Ja veieu el nivell d’ego del que estic parlant.

Per a mi és molt important tenir objectius que només pensin en tu. Són els que et cuiden, els que et mimen i els que modulen la teva capacitat d’afrontar tot el que el teu voltant et fa suportar cada dia. Són els teus indicadors per valorar el nivell de sanejament interior i són, en definitiva, una manera d’anar superant esglaons en la teva vida.

I és que a vegades treure’s el carnet de conduir és més important per a un mateix que no pas tenir una carrera o un màster. Simplement pel grau de dificultat personal o implicació emocional que pot suposar que un fet banal per a uns sigui un gran repte per a d’altres. I això és el que m’ha passat a mi quan em van dir que havia aprovat l’examen pràctic de conduir, i a la primera. Adonar-te que pots superar allò que et proposes i que per a tu és molt important a nivell personal i que pot semblar una estupidesa per als altres és el que fa, en definitiva, que la vida que vius sigui teva i només teva. El reconeixement per part dels altres ja depèn de l’empatia que tingui cadascú i és un altre tema, al que no hi penso entrar. No cal que et reconeguin els teus reptes personals, perquè el més important és que te'ls reconeguis tu. Aquí està la gràcia.

Tal i com deia al principi, un cop superat un repte, cal marcar-se’n un altre. I he decidit fer classes de cant per adonar-me que puc aprendre a cantar bé i sentir-me millor veient que puc dominar la projecció de la meva veu. I us pot semblar una xorrada, però és el meu objectiu personal. És el meu objectiu egoïsta.





19 de gener de 2012

Embolics relatius


Avui m’he obligat a fer una cosa que em vaig prometre que no faria mai quan vaig obrir aquest bloc: obligar-me a escriure alguna cosa. Vaig obrir aquest bloc per escriure allò que em semblés interessant transmetre i sobretot quan tingués alguna cosa a dir, però després de tres mesos sense escriure res no sé si és que no tinc res a dir o és que no tinc temps de seure i pensar què escric... vaja, la conclusió que n’he tret és que se m’està morint el bloc i em sap greu! Així que he trencat la norma principal que regia el bloc.

Però, per què trenquem les normes que en algun moment acceptem de manera convençuda? Què motiva el viratge de la teva visió de la realitat? Això els passa a totes les persones? Són preguntes que sovint em faig i de les quals no en trobo resposta. És cert que amb el temps pot canviar la teva realitat més propera i això precipita la modulació de la teva manera de percebre les coses, de raonar. Tot i així, per què hi ha persones que poden canviar de blanc a negre en un moment i persones que no arribaran mai a fer-ho? Aquestes reflexions són extrapolables a molts conjunts de poblacions i societats. Per exemple, en 7 anys hem passat d’una majoria socialista a una majoria absoluta del PP, de sortir al carrer per dir “NO a la Guerra” i condemnar els "hilillos de plastilina” a donar-li la presidència del Reino; els cicles del futbol entre el Barça i el  Madrid també són un clar exemple de saber posar-se al paper que toca en cada moment, o és que us penseu que el que ara està vivint el Reial Madrid no ho hem viscut o no ho tornarem a viure? Per tant, si canvien els papers amb aquests també canvien les argumentacions i les visions de cadascú, per que Hristo Stoichkov també era una mica marrano...

Això inevitablement em porta a pensar que no hi ha una veritat absoluta de les coses sinó que cadascú es fa la seva amb allò que pot i vol, i això em porta a qüestionar-me l’existència de les normes i lleis enteses com a veritats absolutes, em xoca.

Finalment, i com a conclusió, podríem assumir que vivim en un món relativitzat inherent a la condició humana que es regeix pel totalitarisme dels que marquen les lleis, que, curiosament, són elegits per tots nosaltres. Però és la meva conclusió amb les meves certeses relatives.

Si t’has fet un embolic voldrà dir que he aconseguit l’objectiu d’aquest escrit, sinó, contesta i de pas m’ordenes els conceptes, perquè jo sí que estic fet un embolic!