Ara que estic de vacances he pogut recuperar i recordar aquells dies que no
has de fer res, però res de res. Estant al sofà tocant la guitarra, intentant
desxifrar els acords d’una de les cançons que sonen més aquest estiu, me n’adono
de com de simple pot arribar a ser la vida. I no faig referència a l'adjectiu simple en to pejoratiu, sinó al contrari.
Puc estar-me hores encallat amb un acord que no acaba de sonar del tot bé,
però no em neguitejo ni em frustro, sinó que segueixo de manera perseverant
intentant trobar quin és l’acord que sona bé a cada frase. Puc equivocar-me en el canvi d’acord i tornar-hi, una i altra vegada, sense
rondinar ni deixar-ho estar. I així pot passar tota la tarda, amb una sola
cançó al meu cap, fins que sóc capaç de tocar-la amb dignitat.
I és que quan fem les coses per gust, i no per
obligació, sense saber perquè ens les prenem d’una altra manera, amb més
filosofia, amb més serenitat que no pas quan venen imposades.
