Amb 28 anys m’ha quedat clar que aquest món està fet per les majories,
agradi o no. Sempre existiran, però, reductes de pensaments diferents, que
aniran a contracorrent, lluitant per capgirar la situació. També forma part del
joc, m’atreviria a dir de la base democràtica, que sempre existeixin opcions
diferents (i també contràries) al que vol la majoria. Si no la base quedaria
esquerdada. Ens sentiríem perduts si tots anéssim en una direcció.
Ara resulta que la majoria vol la independència (digues-li estat propi, estructures d’estat o un estat de ple dret a Europa) i tots correm a dir que volem ser independents. És l’exemple més clar que aquí fem el que vol la majoria, per molt que faci un cop de timó i no siguem capaços d’adonar-nos-en. Ara tocava parlar de la importància d’un estat propi i la campanya electoral ha girat entorn aquest tema. Històric. Molt històric però ha passat quan ha volgut la majoria, tot i que aquest discurs el porta fent un altre partit polític des dels seus inicis. Però no forma part de la majoria i, per tant, està a l’altre bàndol, el de les idees que neden a contracorrent.
És igual no parlar de les retallades en sanitat i educació, tan se val si hi ha casos de corrupció política a Catalunya, res és més important que la independència ara mateix, perquè així ho vol la majoria. Però què ha passat? Potser la població ha evolucionat, s’ha revolucionat? Fa dos anys els mateixos catalans que demanaven un pacte fiscal ara ja volen la independència?
La meva reflexió del dia és que els que fa anys i panys que aposten per la independència de Catalunya aprofitin ara que el tema està a l’ordre del dia de la majoria, ves a saber quan la majoria decidirà tornar a fer un cop de timó i apostarà per una altra fórmula o un altre tema passarà a ser prioritari.
I si, dol assumir-ho, però la ciutadania mai evoluciona tan de pressa, sinó que la majoria sempre és la mateixa. Sembla una broma, però si algun dia aquesta majoria aposta per una estructura federal, tots voldrem un estat federal. Bé, tots no, la majoria.
Ara resulta que la majoria vol la independència (digues-li estat propi, estructures d’estat o un estat de ple dret a Europa) i tots correm a dir que volem ser independents. És l’exemple més clar que aquí fem el que vol la majoria, per molt que faci un cop de timó i no siguem capaços d’adonar-nos-en. Ara tocava parlar de la importància d’un estat propi i la campanya electoral ha girat entorn aquest tema. Històric. Molt històric però ha passat quan ha volgut la majoria, tot i que aquest discurs el porta fent un altre partit polític des dels seus inicis. Però no forma part de la majoria i, per tant, està a l’altre bàndol, el de les idees que neden a contracorrent.
És igual no parlar de les retallades en sanitat i educació, tan se val si hi ha casos de corrupció política a Catalunya, res és més important que la independència ara mateix, perquè així ho vol la majoria. Però què ha passat? Potser la població ha evolucionat, s’ha revolucionat? Fa dos anys els mateixos catalans que demanaven un pacte fiscal ara ja volen la independència?
La meva reflexió del dia és que els que fa anys i panys que aposten per la independència de Catalunya aprofitin ara que el tema està a l’ordre del dia de la majoria, ves a saber quan la majoria decidirà tornar a fer un cop de timó i apostarà per una altra fórmula o un altre tema passarà a ser prioritari.
I si, dol assumir-ho, però la ciutadania mai evoluciona tan de pressa, sinó que la majoria sempre és la mateixa. Sembla una broma, però si algun dia aquesta majoria aposta per una estructura federal, tots voldrem un estat federal. Bé, tots no, la majoria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada