18 de juliol de 2014

El dia que em vaig fer gran

Quan ens demanen que expliquem un moment de la nostra vida que ens ha marcat sovint fem referència a un moment que teníem planejat, un moment que ja teníem perfectament planificat i amb tota seguretat sabíem que ens marcaria: un casament, un fill, etc. Però, i si intentem explicar un moment que ens ha marcat i no teníem planificat? Alguna situació, fet o acció que ens hagi succeït i no ens l'esperàvem i, a més, ens va marcar. Què explicaríeu?

A mi em van plantejar aquesta pregunta fa uns dies i em va venir al cap un record d'una cosa que em va passar quan era petit. De fet, no em va passar a mi, jo ni vaig participar en l'acció, però vaig veure com passava, i em va marcar molt.

Tenia tretze o catorze anys, feia segon o tercer d'ESO, i estava a la plaça de davant de l'institut amb els meus amics esperant per entrar a les classes de la tarda. Just quan ens disposàvem a entrar, uns nois més grans que nosaltres van començar a córrer per la plaça, i, concretament, un va anar directe a un colom que hi havia al costat d'un arbre. Li va etzibar tal puntada de peu que el colom no va tenir temps d'esquivar-la. El pobre colom va sortir disparat directe a l'arbre, i va quedar estabornit. Suposo que el noi no en devia tenir prou i va anar a rematar-lo amb una puntada de peu que el va fer voleiar fins al centre de la plaça. Allà es va quedar el colom, mort. I jo em vaig quedar garratibat.

Vaig tardar en reaccionar i tornar on era. Vaig aconseguir entrar a l'institut, sol perquè els meus amics ja havien entrat. Es van perdre l'espectacle. Vaig seure a classe esforçant-me per no ensenyar les llàgrimes que volien sortir dels meus ulls i intentant parar atenció al que deia el professor. Va ser impossible. Jo només podia pensar en allò que acabava de veure, allò que havia passat fora, a la plaça. Alguna cosa se li escapava a la ment d'un noi de tretze anys que provocava que no pogués entendre per què havia succeït. No entrava dins els meus esquemes de la vida.

Em preguntava com podia ser que un noi tingués la capacitat de matar un colom a patades i seguir fent com si res. Per què ho havia fet? Què havia guanyat? I, sobretot, com se sentia després d'haver-ho fet. Em preguntava si no havia trobat cap pilota per xutar aquella tarda. Si devia tenir ràbia per què la seva mare l'havia castigat. Si la noia que li agradava no li feia cas. Necessitava justificar allò que fins aquell dia era injustificable. Però no vaig poder. Vaig haver d'entendre que hi ha persones que fan aquestes coses; coses innecessàries i totalment absurdes, coses que sovint em provoquen menyspreu cap a l'espècie humana.

Aquell dia vaig haver de créixer per assimilar fets i accions que fins a dia d'avui encara em sorprenen. Aquell noi i aquell colom em van marcar i d'alguna manera em van robar part de la meva innocència. Aquell dia em vaig fer gran, o si més no, em vaig fer una mica més gran. Em van obligar a fer-me gran.


Colom de la pau de Picasso.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada