L'art de vendre's

Dos anys de parvulari, 6 de primària, 4 d’ESO, 2 de Batxillerat, 5 de Carrera, 1 de màster i 4 de Doctorat. Els últims tràmits que he hagut de fer per completar la meva formació han estat pagar la defensa de la tesi (152 euros) i el títol de Doctor (212 euros). Si vaig sumant les matrícules i títols que he anat pagant (la majoria els meus pares, tot s’ha de dir) durant tots aquests anys de formació en l’ensenyament PÚBLIC surt una escandalosa xifra que no justifica, en cap cas, haver de treure titulacions del meu currículum per trobar feina a l’estat espanyol o hagi de marxar fora a fer valdre la meva vàlua. Tot plegat em genera més aviat tristesa, pena i llàstima.

Però no tiro la tovallola. Ara que ja ha passat l’estiu i tot torna al seu ritme habitual, intento trobar el meu dins la meva nova situació “no habitual”, i és realment difícil, perquè les hores et passen volant i al final del dia tens la sensació que no has fet res, és curiós.

Donant voltes al tema que més paro atenció últimament -cercar feina-, me n’adono que tot el sistema està centrat en un tràfic  de currículums (alguns en dirien contraban). Estic descobrint que el món del CV és tot un art. Jo, en dues setmanes, ja tinc fins a 4 currículums que he anat fent en funció d’on l’envio: que si català, castellà, anglès, ara trec això, ara recalco allò altre, aquí millor poso això a dalt... en fi, suposo que d’això se’n diu fer el CV al gust del contractant.

A mi, personalment, els CVs no m’han agradat mai. Entenc que hi ha d’haver una fitxa tècnica més o menys estàndard per a facilitar el procés de buscar i trobar feina, però crec que avui dia no se saben llegir prou bé, o més ben dit que se’n llegeixen masses de coses. I per encara llegir-ne més, resulta que també tenim les famoses cartes de presentació, o de motivació. Que maco anomenar aquestes cartes com “de motivació”, li dóna un toc d’alegria i d’optimisme a tot el procés. Jo, però, també hi veig un punt de submissió al que ens exposem quan ens demanen que ens presentem d’una manera més informal i haver de parlar de tu d’una manera més personal i íntima del que fem en un CV. I tot per escriure el que volen sentir, o el que ens pensem que volen sentir. Si de CVs ja en tenia 4, de cartes de motivació en tinc 7 o 8! En fi, tot és com una partida per veure qui passa el primer filtre amb els escrits més ben fets o més captivadors.

Sort!