La veritat de Sant Jordi

Avui és Sant Jordi, patró de Catalunya (i dels escoltes!). Una diada –perquè no podem dir-li La Diada, que ens l’ocupa l’11 de setembre– plena de simbolisme i tradició de la cultura catalana, la del nostre país, la de la nostra família, la que hem de protegir perquè no sigui substituïda o oblidada per d’altres. Però, què té de diferent d’un Sant Valentí, a part del patriotisme que ens envaeix el cos, els carrers i l’ambient? Podríem dir que és un dia de consumisme al 100% –com Sant Valentí– amb l’indult del poble català perquè és una festa nostra? De la mateixa manera que sabem –no sé si tots– per què l’11 de setembre és La Diada i ho “celebrem” (permeteu-me les cometes), sabem perquè el 23 d’abril celebrem Sant Jordi? Qui va decidir que Sant Jordi fos el patró de Catalunya? Per què Sant Jordi va ésser canonitzat? Heus ací el nostre patró:

Qui és Sant Jordi?

Sant Jordi va ésser un militar romà nascut d’un noble persa i d’una dama palestina, va ésser convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Per tal de resseguir la vida dels màrtirs i determinar la seva historicitat es considera cabdal l'existència d'una acta matyrum (document jurídic romà que certificava l’execució d’una condemna). En el cas de Sant Jordi aquestes actes tenen defectes: no son coetànies, i a més, descriuen fets ja impregnats d'un aire llegendari. Segons els autors, el martiri de Jordi va durar set anys i durant aquests Jordi haurà mort i ressuscitat tres cops: cremat, tallat en dos per una roda d'espases i enverinat. Els autors afegeixen a les resurreccions un seguit de turments: cops de mall, graelles roents, sandàlies amb claus, plom fos, pedres sobre el cap, columnes al cos, etc. Segons les diferents actes, entre martiris i turments, Jordi encara tenia forces per a fer miracles a tort i a dret. Finalment Jordi morí decapitat, tot i que abans tingué temps de veure com els seus botxins eren devorats per un foc celestial. A cada versió la passió de Sant Jordi guanyava en inversemblança. El 494 és canonitzat i, finalment l'any 496, el papa Gelasi I promulgà un decret segons el qual l'acta martyrum de Sant Jordi passa a ser considerada apòcrifa (no forma part de la Bíblia) i en desautoritzà als autors. El Papa pontificà: «Jordi serà un d'aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu». Així doncs, Sant Jordi es tracta d'un màrtir amb un historial feble, mal vist per bona part de l'església ja que es descriu que viu en pecat amb una vídua.



Qui implanta la devoció per Sant Jordi a Occident?

Durant la primera croada (segle XI), els croats porten la llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa a l’Occident al veure que els turcs havien mantingut el culte a Sant Jordi dins la religió musulmana, i precisament en traslladen alguns contes. Al segle XIII ja hi ha devoció per Sant Jordi a tot l’Occident cristià i Europa i a partir del segle XIV sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les que apareix miraculosament Sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla. Una d’aquestes batalles és la que va protagonitzar Pere I d’Aragó contra els sarraïns en la reconquesta d’Osca, l’any 1096. Segons Pere I, la reconquesta va ser gràcies a l’ajut de Sant Jordi, i el nomena patró de la noblesa de la Corona d’Aragó. El 1454, les Corts de Barcelona estableixen la festivitat al Principat.

Ara ve la nota graciosa de tota la història, llegenda, conte o com li vulgueu dir: sabíeu que el 1969, el Papa Pau VI va ordenar revisar el calendari litúrgic per a suprimir les festivitats d’aquells sants l'existència dels quals és més que dubtosa i des de llavors Sant Jordi no forma part del santoral romà? Tranquil·litat! San Valentí també va ésser eliminat juntament amb Sant Jordi. Tot i així en van permetre la seva representació iconogràfica i la seva veneració –no anirem a l’infern, doncs­–.


Malgrat tot, avui he comprat llibres i roses.