Desperta! Res és perfecte.

Des de petit sempre m'havia envaït la sensació que tot ho havíem de fer perfecte, que era l'única manera de fer funcionar el complex i complicat engranatge d'aquest món, o d'aquesta societat. Vaig arribar a una edat en què vaig comprendre que no podia fer les coses perfectes perquè encara era massa petit, però quan fos gran sí que les faria, com totes les persones adultes que veia cada dia, les quals s'encarregaven de tirar endavant fent la seva feina de manera implacable. Tot i així, jo m'esforçava a fer les coses perfectes, i quan ho aconseguís voldria dir que ja seria gran. 

Però en comptes d'anar creixent i veure com arribava a la perfecció, passava tot el contrari: anava descobrint que els adults no aconseguien ser perfectes, sinó que també cometien errors. Tota la meva teoria de la perfecció s'esmicolava poc a poc davant meu sense trobar cap alternativa. Ja de més gran també vaig descobrir que, malgrat l'objectivitat de molts estàndards de qualitat, el pes de la subjectivitat és important i fa que allò que jo considero perfecte la persona del meu costat ho vegi millorable, i viceversa. Així doncs, algun dia vaig entendre que la vida no evoluciona a base de fer les coses perfectes, sinó de fer coses.

Res és perfecte, i no hi ha persones perfectes. En aquest món cadascú fa el que pot, i moltes vegades el que vol, massa vegades (en el sentit del que li dóna la gana). És llavors quan em pregunto com se sustenta la societat moderna, plena d'imperfeccions, errors i passes en fals, en què, dia rere dia, hi ha persones que no són capaces de cobrir les seves responsabilitats. Deu ser certa la teoria barroera que algun dia tot petarà? No sé on anirem a parar ni sé què serà de nosaltres, i tot i creure en la bona fe de les persones i en l'instint de supervivència biològica, no em deixa de sorprendre com de malament i amb quin poc sentit comú es poden arribar a prendre algunes decisions.

Avui ha motivat aquest escrit la ministra de sanitat Ana Mato i la seva gestió del cas d'ebola. Tot i haver estat desaconsellat per les comunitats mèdica i científica, es varen repatriar persones infectades amb un virus del qual no existeix cura en un país que no està preparat per treballar amb aquest agent infecciós. I ara ens trobem amb els primers casos de contagi i havent de matar (sacrificar sona massa lleuger) les seves mascotes “per si de cas”. Deplorable, lamentable i vergonyós.

El dia que em vaig fer gran

Quan ens demanen que expliquem un moment de la nostra vida que ens ha marcat sovint fem referència a un moment que teníem planejat, un moment que ja teníem perfectament planificat i amb tota seguretat sabíem que ens marcaria: un casament, un fill, etc. Però, i si intentem explicar un moment que ens ha marcat i no teníem planificat? Alguna situació, fet o acció que ens hagi succeït i no ens l'esperàvem i, a més, ens va marcar. Què explicaríeu?

A mi em van plantejar aquesta pregunta fa uns dies i em va venir al cap un record d'una cosa que em va passar quan era petit. De fet, no em va passar a mi, jo ni vaig participar en l'acció, però vaig veure com passava, i em va marcar molt.

Tenia tretze o catorze anys, feia segon o tercer d'ESO, i estava a la plaça de davant de l'institut amb els meus amics esperant per entrar a les classes de la tarda. Just quan ens disposàvem a entrar, uns nois més grans que nosaltres van començar a córrer per la plaça, i, concretament, un va anar directe a un colom que hi havia al costat d'un arbre. Li va etzibar tal puntada de peu que el colom no va tenir temps d'esquivar-la. El pobre colom va sortir disparat directe a l'arbre, i va quedar estabornit. Suposo que el noi no en devia tenir prou i va anar a rematar-lo amb una puntada de peu que el va fer voleiar fins al centre de la plaça. Allà es va quedar el colom, mort. I jo em vaig quedar garratibat.

Vaig tardar en reaccionar i tornar on era. Vaig aconseguir entrar a l'institut, sol perquè els meus amics ja havien entrat. Es van perdre l'espectacle. Vaig seure a classe esforçant-me per no ensenyar les llàgrimes que volien sortir dels meus ulls i intentant parar atenció al que deia el professor. Va ser impossible. Jo només podia pensar en allò que acabava de veure, allò que havia passat fora, a la plaça. Alguna cosa se li escapava a la ment d'un noi de tretze anys que provocava que no pogués entendre per què havia succeït. No entrava dins els meus esquemes de la vida.

Em preguntava com podia ser que un noi tingués la capacitat de matar un colom a patades i seguir fent com si res. Per què ho havia fet? Què havia guanyat? I, sobretot, com se sentia després d'haver-ho fet. Em preguntava si no havia trobat cap pilota per xutar aquella tarda. Si devia tenir ràbia per què la seva mare l'havia castigat. Si la noia que li agradava no li feia cas. Necessitava justificar allò que fins aquell dia era injustificable. Però no vaig poder. Vaig haver d'entendre que hi ha persones que fan aquestes coses; coses innecessàries i totalment absurdes, coses que sovint em provoquen menyspreu cap a l'espècie humana.

Aquell dia vaig haver de créixer per assimilar fets i accions que fins a dia d'avui encara em sorprenen. Aquell noi i aquell colom em van marcar i d'alguna manera em van robar part de la meva innocència. Aquell dia em vaig fer gran, o si més no, em vaig fer una mica més gran. Em van obligar a fer-me gran.

Colom de la pau de Picasso.

Ítaca

Gosar comprendre les teories d'aquells que es creuen tenir la veritat absoluta de tot allò que importa –i també d'allò que no– en aquesta vida és tan emocionant com menjar-te una llimona: no saps si ho aconseguiràs, però unes quantes ganyotes estan assegurades. Ara bé, la cara d'incredulitat sempre ens ajudarà a sortir del pas quan intentes, per activa i passiva, entendre't amb el teu interlocutor i veus que la cosa no avança. Hauré de fer un pas més? Ser més perseverant? O potser més convincent? Al principi creus que no has estat prou clar i optes per repetir-ho de manera més clara i entenedora, no fos cas que haguessis mal interpretat el nivell cognitiu de l'altre, però quan veus que realment portes estona picant contra una paret infranquejable prioritzes el teu benestar, tan físic com mental. I és que tenir la pretensió de furgar en els fonaments dels altres i sortir-ne il·lès és, amb tota certesa, un acte d'innocència.

Potser no aconseguiràs inserir aquelles idees o pensaments més genuïns i atractius sobre tu a l'òrbita de l'interessat, ni podràs generar prou interès per atraure l'atenció d'aquell que tens a davant, però no per això deixaràs de ser tu ni de canviar la teva manera de viure i entendre la realitat. Cal ser perseverant, d'acord; cal ser empàtic, perfecte; cal ser amable, correcte; Però hi ha d'haver interès d'entesa a les dues parts, sinó l'esforç és en va, fins i tot nociu. No tens per què deixar que l'espera se't faci eterna i comenci a corroir l'anhel pel què has iniciat aquesta creuada. De ben segur que en aquest viatge trobaràs aquell amb qui compartir les teves afinitats i debilitats, les teves virtuts i defectes, els teus somnis i malsons. Aquell que t'entengui, al cap i a la fi.

Experimentar la ignorància en directe

Sembla mentida com d’ignorants podem arribar ser. I és que si ets ignorant i no ho saps, no et pots arribar a preocupar, el problema és quan te n’adones. A mi això m’ha passat en un parell d’ocasions últimament. La qüestió no es centra en adonar-se en el moment concret el qual estàs sent ignorant, sinó en veure-ho després i pensar que la ignorància planava sobre teu quan intentaves interpretar una situació.

Per sort, no cal saber de tot a la vida, però això no ens eximeix d’interessar-nos per allò que desconeixem i voler aprendre’n alguna cosa. Aquest sentit de la curiositat moltes vegades el tenim una mica atrofiat i només ens funciona quan una cosa ens interessa realment. I és una llàstima, crec que hauríem d’aprendre a ser curiosos sempre. Una qualitat que ens haurien d’ensenyar a l’escola, on s’haurien de transmetre més eines i menys coneixements. Però això són figues d’un altre paner!

Quantes vegades hem llegit un article d’opinió en un diari i hem pensat que no sabem si hem arribat a entendre què ens estava explicant? O encara millor, hem entès una cosa i quan ho hem contrastat amb algun conegut ens hem adonat que la percepció i la manera d’entendre de l’altra persona és totalment diferent de la teva. Això ens pot passar amb un article, una cançó, un videoclip, fins i tot amb una pel·lícula. I això què vol dir? Que hi ha diferents maneres d’interpretar el que un escriptor/artista/director de cinema ens vol transmetre? Sovint acabem pensant que sí, però moltes vegades l’autor té una idea molt clara del que vol transmetre i moltes vegades no ho acabem de copsar.

En aquesta entrada un proposo dos exercicis per veure si sou capaços de captar què és el que l’autor està transmetent. El primer exercici és veure la pel·lícula Malenconia (Melancholia, 2011), de Lars von Trier. Els seguidors de von Trier segurament hi tenen la mà trencada a entendre l’essència cinematogràfica del director, però els que no hi estan avesats pot ser que no l’arribeu a entendre. La pel·lícula es divideix en dues parts. De fet, fent un matís, la pel·lícula és fàcil d’entendre, el que és difícil és intentar relacionar les dues parts, més enllà de la trama de cada una. Us deixo l’obertura de la pel·lícula per si us animeu a veure-la (obertura, que no tràiler!). El pitjor que us pot passar és que tingueu la impressió que heu vist dues pel·lícules diferents d’una hora cada una. Si us passa, m’ho comuniqueu i us ho explico. A mi m’ho van haver d’explicar. :-)

Cartell de la pel·lícula Melancholia

Clica aquí per veure l'obertura de la pel·lícula.

El segon exercici és més curtet. Us proposo que mireu l’últim videoclip de la controvertida Lady Gaga: G.U.Y. (2014). En aquest cas l’objectiu és que l’entengueu. Pels que segueixen la trajectòria de l’artista us serà fàcil, i si busqueu referències a Internet segur que trobeu alguna explicació, però la gràcia és adonar-vos que podeu veure un videoclip, no entendre la trama, i quedar-vos tan igual. Una pista: no té res a veure el vídeo amb la lletra. Bé, el sexe sempre hi és present tant a les lletres com als vídeos de la Gaga, però no és mai determinant.

Si us animeu a fer els exercicis després els podrem comentar! Penseu que podríeu ser capaços d’experimentar la ignorància en directe! No us atrau?

Que una cosa sigui normal no implica que estigui bé

L’altre dia vaig llegir un amic que escrivia “el fet que alguna cosa sigui normal no fa que estigui bé”. M’apassiona parlar de la normalitat de les coses, i si ja furguem en la seva bondat o maldat podem arribar al clímax de la teoria de la relativitat.

Vivim en una societat regida per unes normes i unes regles de convivència que intenten que puguem viure en grup i relacionar-nos de manera respectuosa els uns amb els altres. Marcar unes normes de convivència o de relació no és exclusiu de la púrria de l’espècie humana, ideades expressament per oprimir-nos i fer que tots visquem sense llibertat com alguns abanderen, sinó que la majoria de grups d’individus animals tenen les seves normes no escrites i es regeixen per una jerarquia. Ara bé, en una societat racional i complexa com la humana és difícil trobar un equilibri que agradi a la majoria i no generi gaire rebombori en aquells col·lectius que són més contraris a l’ús de normes i prohibicions.

També cal dir que com més inflexibles són les normes més discòrdia generen en els seus extrems i, per tant, són una font d’estancament en una societat que evoluciona tal i com ho fa l’espècie. No serveix de res ser inflexible amb unes normes que de ben segur canviaran amb el pas dels anys i s’adaptaran a la realitat de la societat que la sostingui, només ajuda que la seva evolució esdevingui a ensopegades i no sigui gradual, sent més traumàtica. De vegades potser oblidem que les normes o regles, o com les vulgueu anomenar, són un mitjà i no una finalitat: a la que no serveixen, es poden canviar.

Tot el que no evoluciona cau en desús i, per tant, deixa de ser normal; entenent normal allò que s’agafa de referència, que no ha de ser per força el millor, o fins i tot bo. Li ha passat al vinil, al mercuri, a Nokia o fins i tot al matrimoni catòlic, que han vist com han perdut la normalitat de la que gaudien. I per què? Doncs perquè la societat ha evolucionat, ha requerit altres necessitats i n’hi ha que no ho han sabut veure.

Vulguem o no, estem en constant evolució, i intentar retenir el passat no aturarà el progrés al que estem predestinats. Alguns en diran destrucció, però no cal destacar sempre la poma podrida que hi ha al pomer; les altres pomes mereixen ser escoltades, també.